Fragment de narració amb les paraules del Rodamots de la setmana anterior

L’avió passava per aquell cel que semblava un pandemònium. En arribar a la ciutat, les persones dels falansteris es van reunir per tractar sobre un problema que havia succeït. L’únic que van aconseguir fou una utopia, ja que tots sabien que el que deien no s’arribaria a fer realitat mai. Potser els faltava una partícula de quark perquè el que era una utopia passés a ser una realitat.

Xerrada de la Marta Guitar

El passat dilluns una ex- alumne del centre, la Marta Guitar, va venir a explicar-nos una mica la seva experiència des que va cursar el batxillerat fins l'actualitat.
La Marta tenia molt clar des que va entrar a l'etapa de la secundària que volia fer el batxillerat humanístic, però a l'hora de decidir-se per una carrera no ho tenia gens clar. Al final va decidir cursar Traducció i Interpretació a Barcelona. Al tercer any de carrera va fer un erasmus a Manchester (Anglaterra) i, tot i que va perdre un any perquè quan va arribar li van convalidar poques assignatures, ens recomana l'experiència perquè diu que et realitza com a persona, et fa madurar i veure les coses des d'una altra perspectiva. Més tard va anar a fer un màster a la ciutat de Venècia (Itàlia, on ha viscut dos anys, per perfeccionar la traducció de l'anglès i l'italià.
Fa poc, la Marta ha estat treballant en una feina una mica diferent a la que estem acostumats: ha col•laborat en la creació d'un diccionari de castellà-italià. I com a col•laboradora s'ha encarregat de fer el bloc de les lletres A i C de la part italià- castellà.
Ens ha confessat que tot i semblar una feina molt avorrida, no ho és tant. Al contrari, ens diu que es bastant entretinguda perquè estàs constantment buscant informació, mirant a una font i a l'altre i a més a més aprens moltes coses. El que requereix aquesta feina és molta dedicació, ja que no és gens fàcil. Però una cosa que li agrada a ella era que tenia un horari flexible, i això sempre s'agraeix. Ens va dir també que aquesta feina està ben remunerada si la compares amb les altres, però no té un salari excepcional si penses la feina que comporta.
Tots sabem que això d'elaborar diccionaris és una cosa molt complicada i que jo no faria mai, tot i que m'agradin molt els idiomes.
Finalment la Marta ens va explicar com havia anat fent la seva feina i ens en va ensenyar una part, i el procés que tenia. El diccionari està previst de publicació l'any 2012.

Frase amb els insults del Rodamots

El terròs del meu cosí és un veritable garrepa que mai farà una obra de caritat i a més a més va de mestretites sense saber res; més aviat és definit perls altres com un estaquirot que tot el dia fa l'enze.

Vida i obra de Joan Coromines

Fill del polític catalanista Pere Coromines, va néixer a Barcelona el 21 de març de 1905. La seva mare era pedagoga i el va ensenyar. Va estudiar Filosofia i Dret a Barcelona i va tenir uns grans mestres. Va completar els seus estudis primer a Montpeller, després a Madrid on es va doctorar amb un treball del Vocabulario aranés, Zuric i finalment a París. Fou professor de filologia a la Universitat de Barcelona. El 1936 es va casar i al 1939 s’exilià a París i més tard marxà cap a l’Argentina on va fer de professor a la universitat de Cuyo i finalment fou professor a la universitat de Chicago fins a la seva jubilació.



Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1950 i dominava perfectament el català, el castellà i l’occità i tenia coneixements de la lingüística indoeuropea i de l’aràbiga. Son obra de Joan Coromines el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana; el Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana, i la segona edició ampliada d’aquest diccionari amb la col•laboració de José A. Pascual: Diccionario crítico y etimológico castellano e hispánico. Va publicar Algunes lleis fonètiques catalanes no observades fins ara i va preparar un Tractat de gramàtica històrica catalana. Va fer un estudi sobre el pallarès de Cardós i la Vallferrera, va publicar dos volums de Tópica hespérica i l’obra en tres volums Entre dos llenguatges. També va dedicar-se a les traduccions, a les crítiques i a divulgar temes de llengua.

Va rebre un gran nombre de premis per a les seves obres publicades i va crear la Fundació Pere Coromines, d’estudis de filosofia, històrics literaris i investigació de la llengua.
La fundació Pere Coromines ha publicat els epistolaris amb Pompeu Fabra, Carles Riba, Pere Coromines, Ramón Méndez Pidal...

Joan Coromines va morir a Pineda de Mar el 2 de gener de 1997.

Quatre Bugades

L'article escrit per Jaume Vidal a el diari El Punt parla més que res de la trajectòria de Pau Vidal i d'una mica l'amistat que manté amb ell. És interessant el que diu del seu club de fans, que són italians, tot i que sembli estrany. Però es ben cert que normalment els fans de la gent o personatges públics no solen ser del mateix lloc que l'admirat, tot i que també n'hi hagi. Després anomena unes quantes obres de Vidal (Pau) i en fa cinc cèntims explicant la relació que hi té amb cada un d'aquests.
Finalment Jaume ens diu el que pensa Pau Vidal de la llengua catalana, i ell creu que no té futur i que aquest bilingüisme actual provoca la mort de la llengua menys parlada, i es substitueix per la més parlada.

Frase amb els mots de Rodamots de la setmana passada

Cada mes ens hem d’afluixar els cordons per alguna cosa, i aquest ens toca gratar-nos la butxaca per les sabates que la Clara vol pel seu aniversari i que s'han de pagar bitllo-bitllo, tot i que la veritat és que no sé pas d’on surten les misses en aquesta casa...i això que pagant, sant Pere canta!

Pau Vidal

Pau Vidal ( Barcelona, 1967 ) és filòleg i fa de traductor. És autor dels Mots enreixats del diari El País i és el traductor de les obres de Camilleri (creador del comissari de Montalbano), Tabucchi i Erri de Luca. És autor de diversos llibres com: El parevostre, sàtira d’humor contra la paternitat; Home les, que és un recull de narracions sobre la transformació urbanística de Ciutat Vella i que va guanyar el Premi Documenta al 2002; En perill d’extinció. 100 paraules per salvar, plany per la desaparició de paraules de la parla col•loquial; Rodamots; i altres llibres de crucigrames, del que n’és tot un expert. Ha presentat el concurs de Joc de paraules amb Elisenda Roca, emès a Barcelona Televisió i als estius es fa càrrec de la secció de llengua d’Els matins de Catalunya Ràdio. La seva primera novel•la és Aigua Bruta, que és la primera novel•la d’intriga etimològica en català.

Com a curiositats en Pau Vidal té una moto que fa molta patxoca i és un maniàtic.

Article de Javier Maria

Que no me entero

L’article de Javier Marías Que no me entero és una crítica el problema que es troba l’autor en llegir una informació intentant enterar-se del que succeeix en algun lloc, o de com està la situació d’un determinat conflicte, etc. Però el que li passa és que no comprèn aquell article que està llegint, no ho aconsegueix, i diu que fins i tot a vegades augmenten la seva ignorància i confusió. Això és degut a les moltes faltes i paraules que no són acceptades a la llengua però que abunden a la llengua i en fan complicada la comprensió del text. Ell creu que aquest fet de voler entendre el que volen dir els redactors s’acaba convertint en un joc d’endevinació, i això va en contra de totes les regles del periodisme. El que demana és tornar a llegir un diari en el que no hagi de traduir a la seva llengua o interpretar el que volen dir els redactors per enterar-se de què va el que està llegint.

Javier Marías és un escriptor, traductor i editor espanyol, membre de la Real Academia Española i redactor del diari EL PAÍS. La seva obra té una gran extensió, ja que és autor de diverses novel•les, relats, col•leccions d’articles, assajos i traduccions i galardonat amb molts premis importants.

Diferències entre el discurs de Monzó i d'Íngrid Betancourt

Tant el discurs d'en Monzó com el de l'Íngrid Betancourt expliquen una situació personal, però Monzó ho ha en forma de conte referint-se a la seva història i Betancourt explica una cosa que ha viscut, les seves vivències.
És evident que el discurs d'íngrid Betacncourt és un discurs molt personal, sense ironia a diferència del to irònic que hi posa Quim Mozó al seu discurs. A més Betancourt el té molt ben preparat, i alhora de parlar no parla tant ràpit som Monzó, sinó que utilitza una velocitat pròpia dels discursos que escoltem habitualment i no s'entrebanca. A diferència d'en Monzó que parla extremadament ràpit i s'entrebanca molt sovint. Evidenment són dos dicsursos molt bons i molt preparats però des de punts de vista diferents, el de Betancourt és molt emotiu i el de Monzó és irònic, més divertit.

Discurs d'Íngrid Betancourt al Premi Príncep d'Àsturies

Íngrid Betancourt és una política colombiana, ex-senadora i activista anti-corrupció. Fou segrestada per part de la guerrilla de les FARC i la varen tenir retinguda entre el 23 de febrer de 2002 i el 2 de juliol de 2008, i va ser alliberada per l'exèrcit colombià amb 14 hostatges més.

El setembre de 2008 fou guardonada amb el Premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia en reconeixement de la seva fortalesa, dignitat i valentia pel seus anys de captiveri.

Discurs de Quim Monzó a la Fira de Frankfurt 2007

Quim Monzó explica el seu propi conte, és a dir, el de la seva situació i del per què està fen aquest discurs. Fa una pinzellada al seu país i a la seva cultura, la catalana, explicant que la gent treu conclusions per a tot. A més, fent referència al tema de la cultura, nomena molts clàssics de la literatura catalana remarcant que aquesta literatura sense estat és una de les peces fundacionals de la cultura europea.
Fa, també, una exposició del que són els discursos, la base, de què van i la veritat és que, per a la meva opinió, tot el que diu sobre aquest tema és més que cert.
La meva crítica per a aquest discurs d’en Monzó és realment bona pel que fa al contingut, que el trobo molt original i, a més a més, entretingut. Distant del que diu sobre els discursos, i també pel fet que no n’havia fet mai cap abans. En l’exposició, trobo que també és original, diferent dels discursos als que estem acostumats de la majoria de la gent, sobretot de polítics. S’entrebanca, parla molt ràpid – tot i que s’entén perfectament cada paraula que diu-, i cada vegada ho fa tot més embolicat, potser pel nerviosisme o perquè el tenia preparat d’aquesta manera.
Definitivament, és un discurs que no pot fer qualsevol persona per les qualitats i la qualitat que té.

AUCA

Conjunt de petites estampes acompanyades cadascuna d'una llegenda, disposades generalment en un full de paper, que es refereixen als diferents episodis d'una biografia, d'una història, etc. [Etimologia -- Del llatí vulgar «auca», 'oca', nom donat fins al segle XVIII a una variant antiquada del «joc de l'oca».] Una auca és un conjunt de vinyetes quadrades, il·lustrades i acompanyades d'una llegenda en forma de rodolí apariat. La forma tradicional, que va assolir la seva màxima popularitat en el segle XIX, era un full imprès de format gran foli amb quaranta-vuit estampes. Les auques expliquen habitualment una biografia, un relat històric, un relat moralitzant... A diferència dels còmics, les auques tenen el principi i la fi en un mateix full. Antoni Dalmau, «Goigs i auques», dins Jocs, cançons i costums que no hem de perdre (Barcelona: Columna, 2008)

EMBARBUSSAMENT

Paraula o frase que fa de mal pronunciar i que sol proposar-se com a joc. (Etimologia -- De «embarbussar-se», de «balbucejar», forma desenvolupada de l'antic «balbuçar», del llatí «balbutire», mateix significat.) Els embarbussaments els trobem en totes les llengües i consisteixen en combinacions de paraules de pronúncia difícil si es diuen ben de pressa... Sembla que, finalment, ens hem posat d'acord a dir-ne així, embarbussaments. Però en català han estat anomenats, també, 'empatolls', 'embarassallengües', 'entrebancs', 'entrebancallengües', 'travallengües', 'queques' (al Rosselló)... Els especialistes els anomenen d'una manera que, segons com, sembla ben embarbussada: fórmules ortofòniques, en diuen. Antoni Dalmau, «Embarbussaments i endevinalles», dins Jocs, cançons i costums que no hem de perdre (Barcelona: Columna, 2008)