Discurs de Quim Monzó a la Fira de Frankfurt 2007

Quim Monzó explica el seu propi conte, és a dir, el de la seva situació i del per què està fen aquest discurs. Fa una pinzellada al seu país i a la seva cultura, la catalana, explicant que la gent treu conclusions per a tot. A més, fent referència al tema de la cultura, nomena molts clàssics de la literatura catalana remarcant que aquesta literatura sense estat és una de les peces fundacionals de la cultura europea.
Fa, també, una exposició del que són els discursos, la base, de què van i la veritat és que, per a la meva opinió, tot el que diu sobre aquest tema és més que cert.
La meva crítica per a aquest discurs d’en Monzó és realment bona pel que fa al contingut, que el trobo molt original i, a més a més, entretingut. Distant del que diu sobre els discursos, i també pel fet que no n’havia fet mai cap abans. En l’exposició, trobo que també és original, diferent dels discursos als que estem acostumats de la majoria de la gent, sobretot de polítics. S’entrebanca, parla molt ràpid – tot i que s’entén perfectament cada paraula que diu-, i cada vegada ho fa tot més embolicat, potser pel nerviosisme o perquè el tenia preparat d’aquesta manera.
Definitivament, és un discurs que no pot fer qualsevol persona per les qualitats i la qualitat que té.

AUCA

Conjunt de petites estampes acompanyades cadascuna d'una llegenda, disposades generalment en un full de paper, que es refereixen als diferents episodis d'una biografia, d'una història, etc. [Etimologia -- Del llatí vulgar «auca», 'oca', nom donat fins al segle XVIII a una variant antiquada del «joc de l'oca».] Una auca és un conjunt de vinyetes quadrades, il·lustrades i acompanyades d'una llegenda en forma de rodolí apariat. La forma tradicional, que va assolir la seva màxima popularitat en el segle XIX, era un full imprès de format gran foli amb quaranta-vuit estampes. Les auques expliquen habitualment una biografia, un relat històric, un relat moralitzant... A diferència dels còmics, les auques tenen el principi i la fi en un mateix full. Antoni Dalmau, «Goigs i auques», dins Jocs, cançons i costums que no hem de perdre (Barcelona: Columna, 2008)

EMBARBUSSAMENT

Paraula o frase que fa de mal pronunciar i que sol proposar-se com a joc. (Etimologia -- De «embarbussar-se», de «balbucejar», forma desenvolupada de l'antic «balbuçar», del llatí «balbutire», mateix significat.) Els embarbussaments els trobem en totes les llengües i consisteixen en combinacions de paraules de pronúncia difícil si es diuen ben de pressa... Sembla que, finalment, ens hem posat d'acord a dir-ne així, embarbussaments. Però en català han estat anomenats, també, 'empatolls', 'embarassallengües', 'entrebancs', 'entrebancallengües', 'travallengües', 'queques' (al Rosselló)... Els especialistes els anomenen d'una manera que, segons com, sembla ben embarbussada: fórmules ortofòniques, en diuen. Antoni Dalmau, «Embarbussaments i endevinalles», dins Jocs, cançons i costums que no hem de perdre (Barcelona: Columna, 2008)