Discurs de Quim Monzó a la Fira de Frankfurt 2007

Quim Monzó explica el seu propi conte, és a dir, el de la seva situació i del per què està fen aquest discurs. Fa una pinzellada al seu país i a la seva cultura, la catalana, explicant que la gent treu conclusions per a tot. A més, fent referència al tema de la cultura, nomena molts clàssics de la literatura catalana remarcant que aquesta literatura sense estat és una de les peces fundacionals de la cultura europea.
Fa, també, una exposició del que són els discursos, la base, de què van i la veritat és que, per a la meva opinió, tot el que diu sobre aquest tema és més que cert.
La meva crítica per a aquest discurs d’en Monzó és realment bona pel que fa al contingut, que el trobo molt original i, a més a més, entretingut. Distant del que diu sobre els discursos, i també pel fet que no n’havia fet mai cap abans. En l’exposició, trobo que també és original, diferent dels discursos als que estem acostumats de la majoria de la gent, sobretot de polítics. S’entrebanca, parla molt ràpid – tot i que s’entén perfectament cada paraula que diu-, i cada vegada ho fa tot més embolicat, potser pel nerviosisme o perquè el tenia preparat d’aquesta manera.
Definitivament, és un discurs que no pot fer qualsevol persona per les qualitats i la qualitat que té.